Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/112

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
116
Novalis

la memoria que n tinc es una novela de les meravelloses aventures d'un poeta, i en ella s'hi explica i alaba la poesia i tot lo que té relació amb ella. En aquest manuscrit hi manca l final. Vaig dur-lo de Jerusalem: l'havia trobat en les deixes d'un amic mort i vaig endur-mel en memoria seva.
 Després tots se donaren comiat. L'Enric tenia unes grans ganes de plorar, perquè s'havia aficionat molt an aquella cova i an el solitari. Tots van abraçar-lo de cor i ell mateix semblava haver-los cobrat estimació. A l'Enric li semblà que aquell home sel mirava amb esguard penetrant i amigable. Els ultims mots d'adéu que li digué foren singularment significatius, com si sabés el seu descobriment i volgués referir-s'hi. Els acompanyà fins a l'entrada de la caverna, i els demanà molt, sobre tot al xicot que anava amb ells, que no diguessin res de la seva estada a la gent del país pera no exposar-lo a indiscrecions, i tots li prometeren així. Quan li donaren l'ultim adéu, encomanant-se a les seves oracions, els digué:
 —Trigui lo que trigui, ens tornarem a veure i riurem de les nostres converses d'avui. Una llum celestial ens envoltarà i ens alegrarem d'haver-nos tractat tant amigablement en aquesta vall de proves, animats d'iguals idees i pressentiments. Segurament els angels són els que us han conduit aquí a tots plegats. Si porteu els ulls sempre fits en el cel, mai perdreu el camí de la vostra patria.
 Llavores se separaren amb un callat reculliment, i la colla trobà aviat els companys tots inquiets; i enraonant enraonant arribaren aviat al poble, aon la mare de l'Enric, que ja estava amb ansia, els rebé am gran alegria.