Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/21

De Viquitexts
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


CAPITOL I

E

L pare i la mare se n'havien anat al llit i dormien; se sentia l batre acompassat del rellotge; el vent brunzia per les finestres trontollant-les, i la cambra s'iluminava de tant en tant amb els raigs de la lluna, que sortia i s'amagava.

 El jovenet jeia inquiet en el seu llit i pensava en el foraster i en les coses que contava; i deia en sí mateix: «No són pas els tresors que m donen aquesta ansia tant extranya, perquè ben lluny estic de tota cobdicia: el meu afany es poder veure la flor blava; això es lo que se m'ha clavat pera sempre més al seny, i no puc pensar en res més. I mai se m'havia acudit cosa semblant: es com si ho hagués somniat abans, o com si en un altre món m'hagués endormiscat amb aquest pensament. Perquè, en el món en que jo vivia, els darrers pensaments eren les flors, i mai havia sentit ni parlar d'una tant extranya passió per una flor. I d'on venia aquest foraster? Ningú de nosaltres havia vist mai un home així; i jo no sé per què les seves paraules m'han cor-