près talment. Els altres bé han sentit lo mateix, i a ningú li ha passat lo que a mi m passa. Ni jo mateix puc dir que mai m'hagi trobat d'aquesta manera. Tant sovint que m plau encantar-me, però mai l'he sentida una empenta tant fonda, i això que no l'he vist pas aquesta flor. Qui ho entén això? Sinó que ho penso i que ho veig am tanta claretat i resplendor, me creuria que soc boig; però, al contrari, me sembla que desde aquell moment tot ho conec millor. Una vegada vaig sentir parlar d'uns temps antics, en que les besties, els arbres i les pedres parlaven amb els homes; i ara justament me trobo com si de l'un moment a l'altre haguessin de començar a parlar-me i jo pogués veure en ells lo que volguessin dir-me. Deu haver-hi moltes paraules que jo no sé encara; si n sabés més, podria compendre-ho tot molt millor. Abans me plavia l dançar, però ara més m'estimo pensar am la música.» El jovenet anà perdent-se en dolces fantasies i s'endormiscà.
De primer somnià llunys que s perdien de vista i encontrades ferestegues i desconegudes. Caminava sobre l mar am lleugeresa incomprensible; veia animals meravellosos; se trobava entremig de gents diferentes, tant aviat en guerra, en traut selvatge, com en pacifiques cabanyes. Se veia presoner i en la més gran miseria. Tots els sentiments li arribaven a un punt d'intensitat que li era desconegut. Vivia una vida infinidament matisada: se moria i després se retornava; estimava am la més gran passió, i era separat de l'aimada com si fos pera sempre.
Per fi, cap a la matinada, quan al defòra començava a clarejar, la seva ànima tornà més tranquila i les visions més permanents i clares.
Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/22
Aquesta pàgina ha estat revisada.
26
Novalis
