Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/23

De Viquitexts
Jump to navigation Jump to search
Aquesta pàgina ha estat revisada.
27
Enric d'Ofterdingen

Li semblà que caminava tot sol per un bosc ombrivol. No més de tant en tant lluía l jorn al travers de la verda espessor dels arbres. Aviat arribà davant d'una gorja rocosa que s'empujava montanyes amunt: hagué d'enfilar-se per les pedres cobertes de molça, estimbades per la torrentada. Com més amunt anava, el bosc tornava més lluminós. Per fi arribà a un pradell que estava en la pendent de la montanya. Al fons del pradell s'alçava una penya molt alta, i al peu va veure-hi una entrada que semblava l començament d'un camí obert en les roques. Va caminar-hi molt bé una bona estona, fins arribar a un lloc ample, on ja de lluny havia vist brillar una claror molt viva. Així que hi entrà vegé un raig de llum molt forta que sortia com d'un brollador fins a dalt de la volta, i allí s desfeia en una polsina de guspires innombrables que anaven a caure a baix en una gran pica. El raig de llum brillava com or encès. No se sentia ni la més petita remor: una santa pau envolquellava la visió esplendida. S'acostà a la pica d'aquell brollador, en la qual onejaven, tremolant, colors innombrables. Les parets de la cova estaven revestides d'aquell brollament que no era calent, sinó fresc, i dels murs sols llençava una llum palidament blavosa. Ficà la mà a la pica i se n'humitejà ls llavis. Li semblà que una halenada espiritual el penetrava, i va sentir-se intimament refrescat i confortat. Va entrar-li un desig irresistible de banyar-se; va despullar-se i se ficà a la pica. Li semblà que l circondava un nuvol encès pel ponent: una sensació celestial interiorment l'invadí, i mil pensaments inefables pugnaven pera confondre-s dins d'ell amb íntima delicia. Noves i mai vistes imatges s'al-