Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/27

De Viquitexts
Salta a: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
31
Enric d'Ofterdingen

Aixís es que, sense creure-l perxò com directament enviat pel cel, bé podem pendre l somni com un do diví, com un bon company en nostra via vers lo sagrat de la sepultura. Jo estic ben cert que l somni que he tingut aquesta nit no es pas un cas insignificant en la meva vida, sinó que l sento com una gran roda de poderosa empenta en la meva ànima.
 Son pare mig-rigué am bonesa i, tot mirant a la mare, que en aquell moment entrava, va dir:
 —Mare, l'Enric no pot pas desmentir l'ocasió que l féu venir al món. En el seu parlar hi bull l'ardent vi d'Italia que jo havia portat de Roma i que iluminà la nostra nit de bodes. Llavores jo també era tot un altre: el vent del sud m'havia aixeribit; tot jo vessava d'animació i alegria, i tu mateixa eres una noia fortament bonica. A casa l teu pare feren grossa festa; de per tot hi havien vingut musics i cantaires, i feia molt temps que a Augsburg no s'havien celebrat tant alegrament unes bodes.
 —Ja que parleu de somnis,—digué la mare,—te recordes d'aquell que m'havies contat tu que vas tenir a Roma, i que per primera vegada t féu venir al pensament l'anar-ten a Augsburg i demanar-me?
 —A bona hora m'hi fas pensar,—respongué l pare;—mai més m'havia recordat d'aquell ditxós somni que llavores me donà tanta feina; però justament ara m'es una prova de lo que he dit dels somnis. Es impossible que n'hi hagi cap de més clar i ben raonat que aquell; i, al cap-devall, què ha vingut a significar? Que jo t somniés a tu i que desseguida m'agafés la fal·lera de que fossis meva, era lo més natural del món, perquè jo ja t coneixia: les teves gracies ja m'havien