Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/41

De Viquitexts
Salta a: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
45
Enric d'Ofterdingen

les figures innombrables i belles, els colors, la llum i les ombres, i amb una mà exercitada, un bon ull i el saber preparar i barrejar els colors, s'imita molt bé l natural. I així s comprèn tant bé l'acció d'aquestes arts i lo agradable de les obres que produeixen. El cant del rossinyol, el brunzir del vent i les belles llums, colors i formes ens plauen perquè ocupen agradablement els nostres sentits; i com que aquests són organisats per la mateixa naturalesa d'on brollen aquelles, es clar que l'imitació artistica ha de plaure-ns. La natura mateixa vol heure l goig de la seva propria essencia artistica, i per això s'ha tornat humana; perquè en els homes ella frueix la magnificencia propria i fa ressortir lo bonic i agradable de les coses per sí sol, de tal manera que ella pot trobar-ne l goig variat en tot temps i en tot lloc. Però en la poesia no hi ha res exterior a que agafar-se, ni en ella s fa res am les mans ni am cap instrument; ni ls ulls ni les orelles ne percebeixen res, perquè l'acció propria d'aquesta art misteriosa no consisteix pas merament en el sò de les paraules: es tota interior; i així com les altres arts omplen els nostres sentits exteriors am sensacions agradables, el poeta omple l'interior santuari de la nostra ànima de pensaments nous meravellosament plaents. Ell sab desvetllar com vol aquelles secretes forces en nosaltres, i per medi de les paraules ens fa percebre un bellissim món desconegut. Els temps passats i a venir, figures humanes séns nombre, meravelloses encontrades i fets extraordinaris s'aixequen en nosaltres com eixint de profondes cavernes i ens arrenquen de lo present i conegut. Un sent mots que li són extranys, i, no obstant, sab lo que volen dir. La