Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/42

46

Novalis

veu del poeta té una força magica, i fins les paraules més comunes ressonen en la boca d'ell i arrebaten a l'oient fascinat.
 —Am lo que ara m'heu dit,—reprengué l'Enric,—la meva curiositat s'ha tornat ardenta impaciencia. Parleu-me de tots els cantadors que hagueu sentit, vos ho prego: no m cansaria mai de sentir parlar de semblants homes. Ara tot de cop me sembla com si en les profonditats de la meva infantesa ja n'hagués sentit parlar, i no m puc recordar absolutament de res més. Però lo que m dieu ho trobo tant clar, tant conegut, i les vostres paraules me donen un plaer tant gran!
 —Prou ens recordem am gust—seguiren els marxants—de més d'una bona hora passada a Italia, a França i a Suabia en companyia de cantadors, i ens alegrem molt de que us prengueu tant interès en lo que us anem dient. A més de que, quan se va montanyes a travers com anem ara, la conversa es el doble agradosa i el temps passa que un ni se n'adona. Ben segur que us plaurien molt algunes boniques histories de poetes que nosaltres hem sentit en els nostres viatges. Ara, en quant als cants propriament, poc podem dir-vos-en, perquè l mateix plaer i la ubriaguesa que donen de moment priven molt de que a un li restin en la memoria; i també l seguit d'amohinos del negoci ens en han esborrat molt el record.
 En els temps antics tota la naturalesa ha d'haver sigut més plena de vida i de sentit que no pas avui en dia. Forces que ara les besties am prou feines semblen notar i que sols els homes se pot dir que senten i frueixen, movien llavores els cossos inanimats; i així era possible que ho-