Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/43

De Viquitexts
Salta a: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
47
Enric d'Ofterdingen

mes destres ne fessin coses i en traguessin visions que a nosaltres ens-e semblen fabuloses o increibles. En els temps més llunyans i en les terres de l'actual imperi grec, segons ens han contat viatjants que ho han sentit a dir encara entrel baix poble d'aquell país, hi havia hagut poetes que amb el sò meravellós d'extranys instruments havien desvetllat l'oculta vida dels boscos i els esperits amagats en els troncs dels arbres, i d'encontrades desolades i desertes n'havien fet alçar les plantes mortes i brollar els jardins florits; n'havien domesticat els animals ferestecs i tornats socials els homes selvatges, ensenyant-los les arts i els afectes pacifics, convertint en tranquiles corrents els torrents impetuosos, i fins arrencant les pedres a llur immobilitat i fent-les moure en dança cadenciosa. Ells degueren esser també sacerdots i encantadors, llegisladors i metges, perquè fins els essers de les més altes regions foren atrets per llurs arts encisadores i els instruiren en els misteris de l'avenir, i els declararen les proporcions i disposicions naturals de totes les coses i també les virtuts internes i forces curatives de les xifres, de les plantes i de totes les criatures. De llavores deuen venir, segons aquesta llegenda, els variats tons i les simpaties, i l'ordenació de la natura, que abans era tota ella selvatge, desordenada i enemiga. I lo extrany es que, am tot i aquests bells vestigis que ns resten com record del temps d'aquells homes benefactors, s'hagi perdut així l'art llur com aquella delicada sensibilitat de la natura. En aquell temps succeí, entre altres coses, que una vegada un d'aquells poetes, o millor diriem musics,-perquè podria molt ben esser que la musica i la poesia fossin una mateixa