Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/44

De Viquitexts
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
48
Novalis

cosa, i probablement se corresponen com la boca i l'orella, que la boca es sols una orella que s mou i respon—que aquell music, doncs, volgué anar per mar a terra extrangera. Tenia una riquesa de joiells i coses de molt preu que li havien sigut donades com presents d'agraiment. Trobà un vaixell a la platja i els mariners se li mostraren disposats a portar-lo, per la paga que ls prometé, a la terra ont ell volia anar. Però l brill i la boniquesa dels seus joiells tentaren aviat la cobdicia llur en tanta manera que s van convenir pera apoderar-sen, tirant el viatger al mar i repartint-s'ho després. Així, doncs, quan foren al mig del mar li anaren damunt i li digueren que havia de morir i que ells havien resolt tirar-lo a l'aigua. Ell implorà en gran manera que no l matessin, els oferí ls seus tresors com a rescat i els profetisà gran malhaurança si duien avant llur pensament. Però ni una ni altra cosa arribà a commoure-ls, perquè temeren que ell algun dia declarés la llur malifeta. Quan els vegé tant decidits els pregà que al menys abans de morir li deixessin cantar son darrer cant, i que després ell mateix, amb el seu instrument, que era de fusta, se tiraria al mar davant de tots. Ells sabien prou bé que si arribaven a escoltar el seu cant encisador llur cor en seria ablanit i se sentirien penedits; i llavores determinaren d'otorgar-li certament lo que ls demanava, però tapant-se ells fortament les orelles mentres durés el cant, pera no sentir-ne res i poder am tot sortir-se am la seva. I així succeí. El poeta entonà un bell cant grandiosament patetic. Tot el vaixell ne ressonava amb armonia; ne ressonaven les onades; el sol i les estrelles aparegueren ensems dalt del cel, i de les verdes aigues sorgiren estols de