peixos i de monstres marins que dançaven. Sols els mariners restaren enemics, am llurs orelles fortament tapades, esperant impacients la fi del cant. I el cant finà. Llavores el viatger, amb el front asserenat, saltà al fosc abim abraçat al seu meravellós instrument. I tot just havia tocat en les ones resplendentes, que sota d'ell s'alçà l'ample llom d'un monstre agrait que s'allunyà nedant rapidament am l'admirat cantor al damunt. Al cap de poca estona ja havia arribat a la costa ont aquest volia anar, i el posà suaument entre l joncs de la platja. El poeta endreçà al seu salvador una alegra tonada i se n'anà tot content. Al cap d'algun temps, trobant-se una vegada en la platja tot sol, se queixà dolçament de la perdua d'aquells joiells que s'estimava tant com a records d'hores ditxoses i penyores d'amor i agraiment. Encara durava l cant, que vingué sobtosament pel mar el monstre amic braolant alegrament, i tragué de la gola totes aquelles joies, abocant-les a la platja. Els mariners que les havien robades, desseguida que l poeta hagué saltat al mar, havien començat a fer parts; i, tot fent-les, tingueren baralles que s'anaren enconant fins a costar la vida a la major part d'ells; els pocs que restaren no eren prou pera menar el vaixell, que al cap-d'avall s'estrellà en la costa i se n'anà a fons. Els mariners am prou feines pogueren salvar-se, i arribaren a terra amb els vestits destroçats i les mans buides. I així fou com am l'ajuda de l'agrait monstre, que cercà ls joiells per dins del mar, tornaren aquests a mans del seu proprietari.
Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/45
Aquesta pàgina ha estat revisada.
49
Enric d'Ofterdingen
