tant bellament. L'una, l'estimació que duia a la seva filla, que era cosa que passava de mida, tant per lo que ella li recordava la muller que perdé molt jova, com també perquè era una noia de prendes que ni cal dir-les. Per amor d'ella, pera fer-li de la terra un cel, son pare s'hauria valgut de tots els tresors de la natura i de tot el poder de l'ingeni humà. L'altre motiu era la seva passió per la poesia i pels mestres en aquest art. Ja de jove havia llegit am pregon delit les obres dels poetes: havia esmerçat molt de diner i molt de treball en recullir-ne força en tota mena de llengues; i de sempre havia prefert, a tota altra, la companyia dels cantadors. De totes quatre parts del món els feia venir al seu palau, omplint-los d'honors, i mai se cansava d'oir-los cantar; i per un cant nou d'aquells que més l'arrebataven, s'oblidava molts cops dels assumptes més greus; i fins de menjar i beure s'oblidava. Aixís es que la seva filla s'havia criat entre cançons, i tota la seva ànima havia devingut com un cant molt dolç, com pura expressió d'un melancolic anhel. La benefactora influencia dels poetes aixís estimats i protegits se coneixia en tot el reialme, però molt principalment en la cort. Allí s'assaboria la vida lentament, a petits glops com una beguda exquisida, i sen sentia l plaer pur, perquè totes les passions baixes i repugnants eren foragitades com desacords de l'armoniós conjunt que senyorejava ls esperits. La pau de l'ànima i la beatitut d'una contemplació íntima del món benhaurat que un mateix se creava eren el tresor d'aquella vida meravellosa; i la discordia allí sols hi era coneguda com antiga enemiga dels homes per les velles llegendes que n contaven els poetes.
Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/47
Aquesta pàgina ha estat revisada.
51
Enric d'Ofterdingen
