Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/48

De Viquitexts
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
52
Novalis

 Semblava que ls esperits del cant no haguessin pogut donar al seu protector una millor mostra del llur agraiment que aquella filla dotada am tot allò que una imaginació dolcissima puga reunir en la delicada essencia d'una noia. Al contemplar-la en una d'aquelles belles festes, voltada de l'estol de ses companyes vestides am tuniques de blancor enlluernanta, escoltant fondament encantada l'inspirada tençó dels poetes, i coronant ruborosa am perfumada corona ls rulls del vencedor, l'haurien presa per l'ànima viventa d'aquella art excelsa, que, evocada per les magiques paraules, venia a fruir-ne l melodiós encantament.
 Més una sort misteriosa nedava pels aires d'aquell paradís terrenal. Tot-hom en ell pensava en les esposalles d'aquella princesa en flor, perquè d'elles depenia la durada d'aquell temps benhaurat i el destí de tot el reialme. El rei se feia més vell cada dia, i ell mateix tenia aquest pes al cor; però pera aquelles esposalles res encaminat s'ovirava que pogués complir els desitjos de tots. La veneració que la casa reial infonia, gairebé com a cosa sagrada, feia que cap dels subdits gosés ni pensar tant sols en fer-se seva la princesa. La miraven com a un ser sobrenatural, i tots els princeps d'altres regnes que s'havien presentat a la cort am pretensió semblanta, apareixien tant no-res al costat d'ella, que ni per un sol d'entre tants se veia venir el cas de que ni l rei ni la princesa hi posessin mai els ulls.
 Aquest mateix sentiment de distancia havia fet que a poc a poc tots els pretendents desistissin de la pretenció; i la fama escampada del gran orgull d'aquella familia reial semblava que