Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/49

De Viquitexts
Salta a: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
53
Enric d'Ofterdingen

feia passar les ganes a les altres d'anar-hi a cercar una humiliació. I aquesta fama no deixava de tenir el seu fonament. El rei, am tot i la seva benignitat, se sentia gairebé involuntariament una superioritat que li feia semblar impossible i fins insoportable tot pensament d'unir la seva filla amb un home d'estat inferior o d'obscur origen; i les altes prendes d'aquella noia séns igual el feien cada dia més ferm en aquest sentiment. Ell venia d'una antiga niçaga reial de Orient; la seva muller havia sigut l'ultima branca de la descendencia del famós heroe Rustan; els seus poetes havien celebrat sempre en llurs cants el seu parentiu amb aquells primers i sobrehumans senyors del món; i en el magic espill de la poesia, la distancia entre la seva niçaga i la dels altres homes, la seva majestat secular, havia esdevingut tant enlluernadora, que li semblava que la noble casta dels poetes era l sol llaç que l'unia am lo demés de l'humanitat. I, tot pressentint que l cor en flor de la seva filla, que la consistencia del seu regne i la seva avançada vellesa feien desitjar per tots costats l'emmaridar-la, debades girava ls ulls entorn cercant, ple d'afany, un segon Rustan.
 No molt lluny de la cort, i en una hisenda apartada, vivia un home vell que consagrava la seva vida a l'educació de l'unic fill que tenia, i, fòra d'això, a assistir a la gent de les seves terres quan estaven malalts. El seu fill era un minyó molt reposat i no més pensava en l'estudi de les ciencies de la natura, en les quals son pare l'havia ensinistrat ja de criatura. Ja feia molts anys que l vell havia arribat de llunyes terres an aquella encontrada pacifica i fertil, fruint de la pau benefactora que l rei feia sentir per tot el