Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/53

De Viquitexts
Salta a: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
57
Enric d'Ofterdingen

Més ella no s trobava pas en aquell placevol estat d'esperit acostumat: tots aquells que la voltaven li semblaven gent extranya, i sentí una tal mena d'angoixa fins al vespre, que l'alegre cant d'un poeta enaltint am gran arrencada d'inspiració l'esperança i les meravelles de la fe en el compliment dels nostres desitjos, li donà gros consol, breçolant-la en delitosos ensomnis.
 El jove, per la seva part, desseguida que ella partí, se n'anà a córrer pel bosc. Primer anà seguint a la princesa d'amagat fins a la porta del jardí d'ella, i després que ella hi entrà se n'entornà pel camí que ella havia fet. Tot plegat vegé lluir una cosa a terra davant dels seus passos, s'abaixà a cullir-la i se trobà que era una pedra d'un color vermell fosc que de l'un costat lluía molt i a l'altre tenia gravada una xifra ininteligible. Reconegué que era un carboncle de gran preu, que li semblà haver vist al mig del collaret que duia la desconeguda. Llavores se posà a córrer lo mateix que si tingués ales als peus cap a casa seva, com si ella hi hagués d'esser encara, i mostrà la pedra a son pare. Amdós convingueren en que l'endemà dematí l noi tornaria cap al camí aquell i esperaria a veure si algú anava a cercar la pedra, i que la donaria a qui fos; i si no compareixia ningú la servarien fins que la forastera tornés a visitar-los, i llavores li donarien an ella mateixa. El jovenet estigué gairebé tota la nit mirant aquell carboncle, i cap a la matinada li entrà un desig irresistible d'escriure algunes paraules i ajuntar-les a la joia envolcant-la am l'escrit. I, sense ni donar-se ben bé raó del sentit de les paraules que posava, escrigué: