Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/52

De Viquitexts
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
56
Novalis

en el noi. El vell s'havia adonat desseguida de la profonda i nova impressió que la desconeguda havia causat en el seu fill, i el coneixia prou pera saber que tota forta impressió havia de durar en ell tant com la vida; i la primera de aquella mena, als seus anys i tal com era l seu cor, s'havia de tornar afecció invencible. Ja feia temps que l vell ho veia venir això. I ara aquella amable aparició feia que involuntariament ell mateix vegés am bons ulls arribat el cas; que l seu esperit, confiat, allunyés tot temor per les conseqüencies que pogués portar.
 La princesa mai s'havia trobat en un estat semblant com ara se sentia tot cavalcant lentament cap a casa seva. Cap pensament que volgués fer podia sostenir-se davant del clar i obscur d'aquella sensació meravellosament movible d'un món nou pera ella. Un vel magic s'extenia a grans plecs entorn de sa conciencia, fins llavors tant clara, i li semblava que si aquell vel s'aixequés, ella s'havia de trobar en un món sobrenatural. Els records de la poesia que fins llavores havien omplert tota la seva ànima, se transformaven com en un cant llunyà que enllaçava l seu passat amb el seu extrany i dolç ensomni d'ara. Quan arribà de retorn al palau, se sentí com espantada d'aquella magnificencia i brillantor de vida que hi regnava, i encara més se sentí de la benvinguda que li donà son pare, i per primera vegada en sa vida l rostre d'ell li inspirà un respecte tant temorós. El no dir un mot de la seva aventura li semblà cosa absolutament necessaria. Però tot-hom estava prou acostumat a la seva serietat somniadora i a veure son esguard com esgarriat en intims pensaments i fantasies, pera que ningú notés en ella res d'extraordinari.