Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/55

De Viquitexts
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
59
Enric d'Ofterdingen

corria cap an ella, havent-la ovirada també en aquell moment. Al veure-la davant, ell restà una estona com clavat a terra, i la mirava fit a fit, com si volgués assegurar-se de que era ella en veritat i no una visió ilusoria. Després se saludaren amb alegria retinguda, com si ja s coneguessin i s'aimessin de molt temps. Abans de que la princesa tingués temps d'explicar-li la causa d'aquell passeig matinal, ell, am les galtes enrogides i el cor bategant fort, li allargà la pedra embolicada en l'escrit. La princesa semblava que conegués tot lo que hi havia allà dintre, perquè ho prengué tota callada, tremolant-li la mà, i per la bona troba, com si no sabés lo que s feia, penjà al coll del donzell una cadena d'or que ella duia en el seu. Ell se li agenollà als peus tot confós, i quan ella li preguntà pel seu pare, va restar una estona sense poder tornar paraula. Ella, a mitja veu i amb els ulls baixos, li digué que aviat aniria a veure-ls, molt contenta d'aprofitar la promesa que li havia fet el pare d'ell d'ensenyar-li coses boniques. Tornà a donar grans mercès amb efusió extremada i se n'anà lentament sense girar el rostre. El jove no pogué dir ni una sola paraula. Li féu un gran acatament, i anà seguint am la vista fins que ella s perdé en l'espessor del bosc.
 Pocs dies passaren que ella ls féu una segona visita, i, darrera d'aquesta, d'altres. El jove a poc a poc s'acostumà a acompanyar-la en aquestes passejades. Anava a trobar-la a l'hora que ella venia pel seu jardí, i després la tornava a acompanyar. Ella servava un silenci impenetrable de qui era, per més que s mostrava tant confiada al seu company, que aquest arribà a conèixer tot pensament d'aquella ànima celestial. Però l'ele-