Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/56

De Viquitexts
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
60
Novalis

vació del seu estat semblava infondre-li un sagrat temor. El jove també donava an ella tota la seva ànima. Pare i fill la prenien per una noble dama de la cort. Ella tractava l vell am tendresa de filla, i les caricies que feia an el vell semblaven gentils missatgeres de la seva afecció pel jove. Aviat fou com de la casa, d'aquella extranya casa. Al pare i al fill, que s'asseia a sos peus, els cantava, al sò d'un llaut, am veu celestial, cançons molt belles, iniciant al jovenet en aquell art amable; i, en cambi, els llavis inspirats del donzell li revelaven els grans misteris de la natura. Li explicava per quines meravelloses simpaties el món fou creat i ordenades les estrelles en melodiques legions; i tota la primitiva historia del món aparegué en l'esperit d'ella a travers d'aquelles relacions sagrades; i ella, altres cops, restava com encisada quan el seu deixeble, en el ple de l'inspiració, prenent-li dels dits el llaut, esclatava en cants meravellosos amb un art increible.
 Un jorn, acompanyant-la en son camí de retorn, sentí l minyó un extrany impuls d'hardidesa, i l'amor poderós més de lo usat vencé també la reserva virginal de la donzella; i així fou que amdós, sense saber com, caigueren en braços l'un de l'altre, i el primer bés ardent d'amor els fongué en un sol esser pera sempre més. Tot plegat el cel s'enfosquí i una pluja de tempestat començà a batre impetuosa per damunt les copes dels arbres. Uns nuvols negres corrien paorosament extenent l'obscuritat per tot arreu. El jove s'afanyà en portar la noia a redós d'aquell terrible temporal i dels arbres que rompia; però l'obscuritat creixent i la mateixa engunia per l'aimada li feren perdre l camí