Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/57

De Viquitexts
Salta a: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
61
Enric d'Ofterdingen

i s'esgarrià en la profonditat del bosc. A l'adonar-sen, l'angoixa li cresqué. La princesa pensava en l'espant del rei i de la cort. No s pot dir l'engunia que li traspassava l cor: sols la veu de l'estimat prometent-li prompte consol li retornà la confiança al cor, asserenant-li aquell desfici. El temporal seguia desfet: vanes foren totes les provatures pera retrobar el camí, i tingueren per gran sort l'ovirar am la resplendor d'un llampec una cova oberta en el penya-segat d'una altura, on pensaren estar a redós dels perills del temporal i recobrar en repós les forces que ja sels acabaven. I la sort afavorí la llur esperança. La cova era aixuta i coberta de molça ben nèta. El jove encengué depressa un foc de branquillons i molça pera assecar la mullena, i amdós aimants se trobaren així extranyament isolats del món, salvats del perill i en confortant repòs. Endins de la cova penjava un reboll d'atmetller carregat de fruit i a la vora mateixa trobaren un regalim d'aigua fresca pera satisfer la set. El minyó duia l llaut, que ls procurà placevol i asserenador passatemps a l'escalf del foc que espurnejava. Un alt poder semblava rompre rapidament tot altre llaç, deixant els dos aimants abandonar-se lliurement a la romantica situació a que l'atzar els havia dut. L'ignocencia dels cors llurs, la magica harmonia de llurs esperits i l'irresistible poder de la joventut i de la dolça passió que ls lligava, els féu oblidar ben aviat el món i tota dependencia d'ell, i, breçolats pel cant nuvial que ls cantava la tempesta a la solemnial lluminaria dels llamps, fruiren una delitosa ubriaguesa com mai altra parella mortal l'hagi fruida més benaventurada.
 El naixement del dia blau i lluminós fou