Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/59

De Viquitexts
Salta a: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
63
Enric d'Ofterdingen

 Mentres tant al palau hi havia hagut un gran trastorn quan al vespre s trobà a mancar la princesa. El rei estava fòra de sí i envià gent a cercar-la per tot arreu. Ningú sabia explicar la seva desaparició; a ningú se li acudí pensar en una secreta intriga d'amor, ni afigurar-se un rapte, tant menys que al palau no hi mancava ningú més; i, per tant, els darrers pensaments eren una tal suposició, que no tenia cap fonament. La gent enviada tornà com se n'havia anat, i el rei caigué en fonda tristesa. Sols al vespre, quan els cantadors li comparegueren davant am llurs belles cançons, li semblà que l'usada alegria li apareixia de nou; li semblà que la seva filla li era aprop i recobrà l'esperança de reveure-la. Més, quan tornà a trobar-se tot sol, el cor se li partí una altra vegada, i feia uns grans plors. «¿De què m serveix—en sí mateix pensava—tant d'esplendor i encara l'alta noblesa, si n soc més miserable que tot altre hom; si res me pot equivaldre d'haver perdut aquesta filla; si sense ella ls cants mateixos no són res més que paraules buides i vans miratges? Ella era l'encís que ls feia vius i alegres, i els donava forma i sentit. Més me valdria esser l'ultim dels meus servidors, i tenir la filla encara, i un gendre a més, i néts asseguts a la falda; altre rei fóra llavores. Perquè no es la corona i l'imperi lo que a un home l fa rei, sinó aquella plenitut de benhaurança, aquell sentir-se satisfet de lo que la terra ns dóna, aquell abastament de tot. Més així soc castigat de ma soperbia: el perdre la muller no m fou prou castic i aquest es ara l séns fi de la miseria meva».
 Així s planyia l rei en les hores del seu ardent desconsol. Més de tant en tant rebrotava l seu