Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/60

De Viquitexts
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
64
Novalis

orgull i rigor. Irat del seu propi plany, volia saber sofrir i callar com un rei. Li semblava just de patir més que ls altres homes, i que a la reialesa li pertocava també un dolor més gran. Però quan a punta de dia entrà en la cambra de la filla i mirà ls seus vestits i totes les petites coses estar com si ella acabés de sortir-ne, oblidant tota reflexió i proposit, s'abandonà com un home foll, cridant a pietat fins als més humils servidors. I tota la ciutat, tot el reialme, ploraven i de cor se planyien amb ell.
 I feu de notar que s'escampà com una profecia que la princesa era viva i que aviat retornaria amb un espòs. Ningú sabia d'ont havia sortit això, però tot-hom s'agafà an aquesta alegra creencia, i el prompte retorn era esperat a cada moment. Així passaren moltes llunes, fins que tornà la primavera. «—¿Que va que ara tornarà també la princesa?», deien molts am molt d'esperit. El rei mateix esdevingué més serè i esperançat, perquè aquella fè li semblava una promesa d'algun poder benefactor. Les acostumades festes recomençaren, i a la plena reflorida de l'antiga magnificencia sols semblava mancarhi l retorn de la princesa.
 Un vespre, que justament feia l'any que ella havia desaparegut, tota la cort s'havia aplegat al jardí. L'aire era tebi i serè; sols un oreig suau murmurava en els cims dels vells arbres com anunci d'una alegria que s'acostava. Un gran brollador se llençava potent enlaire, reflectant en innombrables llumenetes fins dalt en la foscor de les copes sonores dels arbres els flams que entorn ardien, i acompanyava, al caure, am son melodiós xapoteig, els cants que dessota ls arbres ressonaven. El rei s'estava assegut en una