Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/61

De Viquitexts
Salta a: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
65
Enric d'Ofterdingen

catifa molt rica, i entorn d'ell tota la cort vestida de gala. Una gran multitut omplia l jardí al voltant del magnific espectacle. El rei estava fondament absort en els seus pensaments. L'imatge de sa perduda filla se li representava am desusada claretat: pensa va en aquells dies venturosos que tant sobtadament acabaren en tal temps com aquell de l'any passat. Se sentia posseit d'un gros afany, i llagrimes abundants regalaven avall del seu rostre venerable; emperò sentia una extranya serenitat: li semblava com si tota aquella anyada no hagués sigut més que un mal somni, i alçà ls ulls com cercant l'esvelta i graciosa figura de la filla en l'espessor de la gent i de les plantes. Justament els cantadors callaven en aquell moment i regnava una quietut com la que s fa en les grans emocions de les gentades; perquè ls poetes havien cantat les joies del reveure, de la primavera i de la fè en l'esdevenir, tals com sol embellir-les l'esperança.
 Tot de cop el silenci fou trencat pel sò suau d'una bella veu desconeguda que semblava sortir de sota l'espessor d'un roure secular. Tots els ulls s'hi giraven envers i se vegé un jove vestit tot senzill, però extranyament, que, tenint un llaut als braços, seguia tranquilament son cant, i que quan el rei li girà la mirada li féu un gran acatament. La veu era bonica en gran manera i el cant tenia un aire extrany i meravellós. Parlava aquell cant del naixement del món; de la creació dels astres, les plantes, les besties i els homes; de la simpatia omnipotent de la natura; d'aquelles edats d'or primitives i de l'amor i la poesia que les senyorejaven; de l'aparició de l'odi i de la barbarie i de les lluites llurs amb aquells sobirans benefactors; i, per fi,