Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/62

De Viquitexts
Salta a: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
66
Novalis

del triomf d'aquests que s'acostava; de l'acabament de tota confusió; del rejoveniment de la natura i del retorn d'una edat d'or eterna. Mentrestant els vells poetes, com fascinats per aquell cant, s'havien anat acostant entorn del misteriós extranger. Un encís mai sentit s'havia apoderat de tota l'altra gent, i el rei mateix se trobava com emportat per un terbolí celestial. Mai s'havia sentit un cant semblant i tot-hom creia que un esser de l'altre món era aparegut, tant més que, a mesura que cantava, el jove semblava anar-se tornant més hermós i gran, i la seva veu cada vegada més poderosa. El vent feia voleiar sos rulls daurats; el llaut semblava pendre vida en ses mans, i son esguard perdre-s enlaire en la contemplació d'un món misteriós. La mateixa ignocencia i senzillesa del seu rostre com d'infant semblaven sobrenaturals. El cant meravellós finí. Els poetes carregats d'anys abraçaven fortament el jovenet, am llagrimes d'alegria als ulls, i una joia intima, silenciosa, corria per la multitut. El rei, tot commogut, anà cap al jovenet, que se li llençà humilment a les plantes. El rei el féu alçar, el besà de tot cor i li digué que li demanés una gracia; i ell, tot encès de galtes, li pregà que volgués encara oir-li un cant i després decidir de lo que en ell li demanaria. Llavores el rei s'enretirà algunes passes, i l'extranger començà:

Entre esbarzers, la roba a troços,
el trovadó per munt sen va;
amb aigua al coll passa ls rius grossos;
no acut ningú a dar-li la mà.
Perdut i sol, mou ara ls passos
penosament, trist i afligit;
ja ni l llaut pot tenî als braços
i té l cor tot adolorit.