Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/63

67

Enric d'Ofterdingen

Trista es ma sort, sense esperança;
desamparat arribo aquí;
jo porto arreu la benhaurança,
però ningú men dóna a mí.
Jo l'alegria de la vida
porto a tot-hom, fent-li més lleu,
i amb una almoina escarrancida
cada un m'aparta d'aprop seu.
Tal com el pas de primavera
es el meu pas davant la gent:
ningú m'atura ni m fa enrera,
ningú m pregunta mon torment.
Tot-hom espera la cullita
sense pensar en la llevô,
jo ls dono l cel que a orâ ls invita,
í ningú m dóna una oració.
En els meus llavis de poeta
sento un poder d'encantament.
Així sentís en la mà dreta
el llaç d'amor que s va extrenyent!
Ningú s'adóna del que arriba,
que ve de lluny assedegat.
Quin cor, veient ansia tant viva,
serà mogut a pietat?
Cau i s'adorm en l'herba alta
el rostre encar mullat pel plor.
Llavors l'esprit del cant l'assalta,
parlant-li així dintre del cor:
«Oblida ara l que sofrires,
que ja t'acostes a la pau.
Lo que en els camps mai assolires,
ho trobaras dintre l palau.
Trobes, al fi de ta fadiga,
de ton afany el pac més alt:
en lloc de murtra, una mà amiga
te posa al cap corona real.
Has desvetllat una armonia
i en un gran cor t'has fet la llei.
Pels forts graons de la poesia
puges a essê fill d'un rei.»