Fins aquí havia arribat del seu cant, i una mena de pasme s'havia apoderat de tots els presents; mentrestrant havia aparegut un vell al costat d'una figura de dòna de noble aire coberta d'un vel i que portava a braç un infant molt hermós que mirava somrient arreu i allargava ses manetes vers l'esplendent diadema que l rei duia en son front. Tots tres s'havien posat darrera l trovador; i el pasme augmentà quan, sobtosament, l'aliga més estimada del rei, que sempre tenia al costat, se llançà d'entre ls arbres portant una diadema que devia haver pres de la cambra reial, i la posà damunt dels rulls daurats del jove trovador. Aquest s'extremí, al moment; l'aliga s'entornà al costat del rei sense la diadema. L'extranger va treure-se-la del front, donant-la a l'infant, que la volia, i després, posant un genoll a terra davant del rei, seguí l seu cant, am veu commoguda, d'aquesta manera:
Alça-s alegre i am gran pressa
el trovador del somni suau;
el parc ombriu ardit travessa
fins a la porta del palau.
Veu la muralla llisa i muda,
més el seu cant s'hi ha enfilat,
i en veu baixar, d'amor vençuda,
a la princesa am majestat.
Ressonen dins les armadures,
més ells, d'amor fortment units,
van a fruir-ne les dolçures
en la foscor ben escondits.
Escondits resten temorosos
l'ira del rei al pressentî,
mig afligits, mig venturosos
veuen alcâ-s cada matî.
De la novella mare l somnit
canta l poeta dolçament,
