Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/65

De Viquitexts
Salta a: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
69
Enric d'Ofterdingen

i en l'amagatall incognit
se n'entra l rei pels cants que hi sent.
La filla s treu del pit i mostra
a l'avi l nét de cabell ros;
mullê i marit baixen el rostre;
l'enuig del rei de cop s'es fos
davant l'amor i la poesia:
un pare, rei i tot, cedeix,
i aquell dolor que l consumia
en plaer de vida s converteix.

Perquè l'amor, lo que s'emporta,
després ho torna am gran augment:
de les besades, la més forta
es la del reconciliament.
Esprit del cant, a mi davalla
i fes costat ane l'amor;
porta la filla com troballa
al rei, i al pare mou el cor!
Que no li negui l'abraçada,
que s miri l nét am compassió,
i, al sentî-s l'ànima inondada,
prengui per fill el trovadò.


 Dient aquestes paraules, que ressonaren dolçament en l'obscuritat, el jove, am les mans totes tremoloses, alçà l vel, i la princesa, versant moltes llagrimes, caigué de genolls als peus del rei, presentant-li l bell infant. El trovador, amb el cap baix, s'agenollà al costat d'ella. Tots els pits semblaven oprimits en una engunia silenciosa. El rei restà per uns moments callat i sever. Després agafà la princesa i l'extrenyé al seu pit amb uns grans plors; desseguida féu alçar el jove i l'abraçà molt tendrament. La multitut s'arremolinà am crits molt forts d'alegria. El rei prengué l'infant i l'alçà en sos braços com presentant-lo al cel am fervor. Després saludà al vell. Tot-hom