Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/72

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
76
Novalis

 Però la seva mare l'envià a cercar aviat pera presentar-lo a la senyora del castell. Els cavallers, enfondats amb el convit i els projectes pera l'expedició que s preparava, ni s van adonar de que l'Enric se n'anés. Trobà sa mare enraonant am molta confiança am la vella i amable senyora, que acullí molt bé l noi. La tarda era serena; el sol començava a anar a la posta, i l'Enric, que tenia unes grans ganes d'estar sol i que li feia molt goig l'encontrada, tota daurada del ponent, que s veia brillar desde l'ombrosa cambra per l'estretor de l'arc espès de la finestra, demanà llicencia, que tot seguit li fou otorgada, pera visitar els entorns del castell. Corregué fruint de sa llibertat: se trobava tot commogut. Desde aquella altura de penyes mirava ls boscos de la vall, i el torrent que hi saltava, movent un molí, que desde tant amunt am prou feines se sentia; després mirà enllà un lluny de boscos i montanyes fins a perdre-s la vista, i la seva fonda inquietut en fou apaibagada. La tumultuosa visió de guerra desaparegué i sols li restà un afany ple d'imatges lluminoses. Sentí que en aquells moments li calia un llaut, encara que ni sabia com era fet tal instrument ni què n'obtindria. El magnific espectacle d'aquell ponent tant serè li breçava dolces fantasies, i de tant en tant la flor del seu cor llampeguejava. Anava d'ací i d'allà pel bosc, s'enfilava per les roques cobertes de molça, quan, de cop, d'una fondalada propera s'alçà una veu de dòna cantant molt tendra i penetranta, acompanyada d'uns bells sòns extranys. Ell cregué tot seguit que allò era un llaut, i restà tot admirat, oint aquest cant en mal parlat alemany: