Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/73

77

Enric d'Ofterdingen

Com no t trenques cor encara,
aquí sota un cel extrany?
Esperança, per qué tornes
el meu rostre a iluminar?
Com més penso en la tornada,
vaig més llagrimes vessant:
jo t pogués mostrar la murtra
i del cedre l fosc brancam,
i les alegres rengleres
dels nostres jocs fraternals!
Hi veuries a l'amiga
vestida am vestits brodats,
tota coberta de joies,
tant gentil com era abans.
Nobles donzells la saluden,
sona al peu de sa finestra,
cada vespre, un tendre cant,
i els homes que amor li juren
són de gran fidelitat.
Dintre les fonts cristallines
s'hi reflecta un cel molt blau,
i pels boscos i les prades
corre un aire embalsamat,
i entre fruits i flors hi volen
muniors d'aucells cantant.
Ai! Que es lluny la patria meva
i aquells somnis són llunyans!
El castell s'enfonsà en runes
i el vell bosc caigué temps ha;
enemigues hosts vingueren
com onades de la mar;
les fogueres s'enlairaren
enterbolint el cel blau;
els guerrers tots orgullosos
corrien dalt de cavall;
ressonaven les espases,
morí l pare i els germans,
i ane mi se m'endugueren
amb els ulls tots apagats,
que ara s giren amorosos