Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/74

De Viquitexts
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
78
Novalis

envers tu amb un gros afany.
Ai! Temps ha que fóra morta,
si no fos per 'quest infant!


 L'Enric sentí l plorar d'una criatura, i una veu que l'aconsolava. Baixà a travers del bosquet i trobà una noia de cara palida consumida, asseguda sota un roure molt vell. Un infant se li penjava al coll plorant; ella també plorava, i al costat, damunt de l'herba, hi havia un llaut. El jove s'hi acostà am cara compassiva, i ella, així que l vegé, s'esfereí una mica. Després li digué amablement:
 —Deveu haver sentit el meu cant. Me sembla que us conec. Deixeu-me rumiar. M'he tornat flaca de memoria, però la vostra vista m desvetlla certs records dels meus bons temps. Oh! Diria que us assembleu a un dels meus germans que abans de la nostra desgracia se n'havia anat de casa cap a la Persia a veure un poeta molt famós. Encara deu esser viu, i deu cantar tristament la malaventura dels seus germans. Ai! Si jo m pogués recordar d'algun d'aquells cants tant famosos que ns deixà! Era un cor noble i amorós, i el seu més gran tresor era l llaut que tenia.
 La criatura era una nena d'uns deu o dotze anys, que mirava atentament el jove tot arrimant-se fortament al pit de la malhaurada Zulima. A l'Enric se li trencava l cor; la consolà am bones paraules, i li demanà que li contés més minuciosament la seva historia; i això an ella no semblà desplaure-li. Ell se li assegué al davant i escoltà la seva relació, trencada sovint per abundantes llagrimes. Féu sobre tot moltes alabances de la seva terra i la gent. Ne pintà la no-