Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/74

De Viquitexts
Jump to navigation Jump to search
Aquesta pàgina ha estat revisada.
78
Novalis

envers tu amb un gros afany.
Ai! Temps ha que fóra morta,
si no fos per 'quest infant!


 L'Enric sentí l plorar d'una criatura, i una veu que l'aconsolava. Baixà a travers del bosquet i trobà una noia de cara palida consumida, asseguda sota un roure molt vell. Un infant se li penjava al coll plorant; ella també plorava, i al costat, damunt de l'herba, hi havia un llaut. El jove s'hi acostà am cara compassiva, i ella, així que l vegé, s'esfereí una mica. Després li digué amablement:
 —Deveu haver sentit el meu cant. Me sembla que us conec. Deixeu-me rumiar. M'he tornat flaca de memoria, però la vostra vista m desvetlla certs records dels meus bons temps. Oh! Diria que us assembleu a un dels meus germans que abans de la nostra desgracia se n'havia anat de casa cap a la Persia a veure un poeta molt famós. Encara deu esser viu, i deu cantar tristament la malaventura dels seus germans. Ai! Si jo m pogués recordar d'algun d'aquells cants tant famosos que ns deixà! Era un cor noble i amorós, i el seu més gran tresor era l llaut que tenia.
 La criatura era una nena d'uns deu o dotze anys, que mirava atentament el jove tot arrimant-se fortament al pit de la malhaurada Zulima. A l'Enric se li trencava l cor; la consolà am bones paraules, i li demanà que li contés més minuciosament la seva historia; i això an ella no semblà desplaure-li. Ell se li assegué al davant i escoltà la seva relació, trencada sovint per abundantes llagrimes. Féu sobre tot moltes alabances de la seva terra i la gent. Ne pintà la no-