Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/75

De Viquitexts
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
79
Enric d'Ofterdingen

blesa i el seu gust fort i pur per la poesia de la vida, i la boniquesa admirable i misteriosa de la natura. Descrigué les romantiques belleses de les fertils terres de l'Arabia, posades com illes miraculoses en mig dels sorrals inhospitalaris, com llocs de refugi dels atribulats necessitats de repòs, com colonies paradisiaques plenes de fresques fonts que dels boscos venerables regalen avall per les pedres brillantes i l'herba espessa, poblades d'aucells de mil colors que melodicament refilen, i adornades per moltes reliquies de memorables centuries.
 —Allí us admiraria de veure—deia—lloses amb imatges i ratlles pintades de mil colors brillants, no en va conservades i ben conegudes. A copia de fixar-s'hi, pressentint-ne l significat, s'esdevé curiós de dexifrar el pregon sentit i relació d'aquelles escriptures seculars. Llur esperit desconegut desvetlla meditacions extraordinaries, i, fins no alcançant descobrir-ho, un se troba haver descobert en sí mateix mil coses que donen nova llum a la propria, ocupant l'esperit llargament ab gran avantatge. La vida en aquella terra de tant temps habitada i en el passat enriquida per tant de treball, activitat i amor, es singularment atractiva. Allí la natura mateixa sembla haver esdevingut més inteligent, més humana: sota l'actualitat transparent, un confós record hi fa veure una barreja d'imatges del món de ben tallats contorns, i així s frueix d'un món doble, que justament per això sembla perdre la seva duresa i violencia i es mostra tot ell al sentit com faula i encisera poesia. ¿Qui sab també si no hi fa molt en això una misteriosa influencia dels passats que habitaren allí i avui encara hi són invisibles; i pot-ser es aquesta obscura