Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/77

De Viquitexts
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
81
Enric d'Ofterdingen

sobreposar-se a l'aspror de lo més superficial de la terra, tant imperceptible desde l'altura, per molt ferestega i a voltes inaccessible que sia pera ls que transiten per ella. La Zulima anava al costat d'ell, donant la mà a la nena. L'Enric portava l llaut. Procurava reanimar en la seva companya l'esperança de reveure la patria, mentres en lo més pregon del seu cor se sentia fortament cridat a esdevenir el seu salvador, sense saber, perxò, de quina manera. En les seves senzilles paraules semblava haver-hi una mena de força, perquè la Zulima n percebia un desusat consol i el remerciava amb efusió de les seves promeses.
 Els cavallers estaven encara asseguts davant de les copes, i la mare de l'Enric seguia en franca conversa am la senyora. El jove no tingué pas ganes de tornar a la bulliciosa sala. Se trobava cansat i se n'anà aviat am sa mare a la cambra que sels havia destinat pera dormir. Abans d'anar-sen al llit contà an ella tot lo que li havia passat, i després s'adormí entretingut en molts somnis.
 Els marxants també s'havien retirat a bon'hora, i de bon matí ja tornaven a estar tots dispostos. Quan marxaren, els cavallers estaven al bo del dormir; però la senyora del castell donà als viatgers amable comiat. La Zulima havia dormit poc: una intima alegria l'havia mantinguda desvetllada; també acudí a l'hora de la marxa i serví als viatgers humil i diligenta; i al moment de marxar presentà tota plorosa l llaut a l'Enric, pregant-li que se l'endugués en memoria de Zulima.
 —Es el llaut que m donà l meu germà a l'anar-sen de casa,—deia;—es l'unica cosa meva