Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/78

De Viquitexts
Salta a: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
82
Novalis

que poguí salvar. Ahir va semblar-me que us plavia, i vós me deixeu en cambi un present que no té preu: la dolça esperança. Accepteu, doncs, aquesta petita demostració del meu agraiment, i que sigui com penyora del vostre record per hi pobra Zulima. Jo estic certa que ns tornarem a veure, i llavores pot-ser jo seré més feliça.
 L'Enric plorava. Refusà acceptar el llaut de tanta estima pera ella.
 —Doneu-me—li deia—la cinta d'or amb ignots caracters que porteu als cabells, si no es que sia un record dels vostres pares o germans, i accepteu, en cambi, aquest vel que la mare donarà de bon grat.
 Ella cedí a l'ultim a les seves raons, i li donà la cinta, tot dient-li:
 —Hi ha escrit el meu nom en el meu llenguatge: jo mateixa vaig brodar-l'hi en temps millors. Mireu-lo agradosament i penseu que ha cenyit mos cabells durant molt temps i molt trist, i que junt am mi s'ha anat descolorint.
 La mare de l'Enric tragué l vel i li donà, i, després, atraient-la al seu pit, la besà plorant.