Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/86

De Viquitexts
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
90
Novalis

veure néts molt aixerits, i la posta de la seva vida fou més bella de lo que mai s'hagués pogut pensar. Pogué acabar alegrament sa jornada, i, deixant la fosquedat de la mina, anar a córrer món i respirar en pau tot esperant el dia de la gran paga.—Senyor,—afegí l'home girant-se a l'Enric i aixugant-se alguna llagrima,—l'ofici de minaire es una benedicció de Déu, perquè no hi ha pas cap més art en la qual un se senti tant benhaurat i tant noble com en aquesta, ni que dongui una fe més viva en la saviesa i providencia divines, ni que mantingui l cor més pur i més infantivol. El bon minaire, pobre neix i pobre sen va d'aquest món. Ell ne té prou sabent on se troba força metall i traient-lo a la llum del dia; però l brill enlluernador no pot res sobre l seu cor pur. Lliure de la perillosa follia, se delita més en l'admirable disposició del mineral i les singularitats de la seva formació i de la seva estada que no pas en l'apassionada possessió d'ell. Així que l'ha convertit en mercaderia, ja no li troba cap encís, i més s'estima cercar-lo am penes i perills en la duresa de la terra, que no pas haver-lo de seguir pel món al travers de les traces i manyes que enganyosament el transformen i li donen tanta fama. Aquelles penalitats mateixes li mantenen el cap dret i el cor nèt: frueix de la seva pobra soldada amb agraiment pregon, i cada dia puja del pou obscur de la seva obligació amb el goig de viure rejovenit. Sols ell coneix ben bé ls encisos de la llum i d'un bon repòs, i lo benefactor de respirar l'aire lliure i d'escampar la vista entorn; sols ell pot menjar i beure amb el gust nodridor i la devoció del qui pren l'hostia santa; i am quin dalit i amor sen va a trobar els seus companys i a abraçar la