Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/87

De Viquitexts
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
91
Enric d'Ofterdingen

dòna i els fills i esplaiar-se content en el bell do d'una íntima conversa! El seu treball el separa una gran part de la seva vida de la llum del dia i del tracte amb els homes, i per això es que no s'acostuma an aquesta indiferencia que l'ús causa fins envers les coses més sobrenaturals i profondes, i serva aquell sentit fresc de la criatura a la que tot apareix am son sentit propri i am la meravellositat i el color viu del seu origen. La natura no vol esser exclusivament per cap home sol. Quan un se n'apropría, se li torna una mala cosa verinosa que no l deixa estar en repòs; i d'aquell mal plaer que un hom troba en endur-sen-ho tot al reclòs de la seva possessió, ne vénen moltes tribulacions i en són desvetllats tots els instints ferestecs. Per això ella va sepultant la raó d'aquell domini personal fins engolir-la en l'abim, pera poder tornar a poc a poc a córrer de mà en mà amb aquella inclinació que té a esser de tot-hom. En cambi, am quina tranquilitat treballa l pobre minaire, que de poc s'acontenta, en el fons de la seva solitut, allunyat del traut que s'agita a la llum del dia i animat sols pel seu afany de trobar i el seu amor a la pau. En aquella solitut ell pensa am gran afecte en la seva familia i en els seus companys i sent sempre viva la germanor i solidaritat humanes. El seu ofici li fa apendre una paciencia que mai se cansa, i no l deixa distreure en pensaments vans; perquè se les ha d'heure amb una força misteriosa, dura, inflexible, que sols se pot vèncer amb un treball toçut i una vigilancia constant. Però, quina bella flor se li obre també en aquelles fondaries esgarrifoses! La confiança certa en el seu Pare celestial, que la seva mà providencial li es cada dia ben visible en senyals que