Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/90

De Viquitexts
Salta a: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
94
Novalis

li són coneguts tots:
de tot treball li dóna
fet ella lo millor.
Les aigues el segueixen
amunt, dant-li socors,
i els ferms castells de roques
li obren llurs tresors.
Ell l'or als palaus mena
de reis i emperadors,
i posa en llur corona
pedres de molt valor.
I, en cambi del que ls porta
son braç tant generós,
demana-ls poca cosa:
pobresa es el seu goig.
I quan ells se degollen
abaix per llurs tresors,
ell ja es a les montanyes
alegre rei del món.


 A l'Enric li plagué en gran manera la cançó i demanà al vell la mercè d'una altra. L'home, tot dispost, li digué:
 —Encara n sé una altra de molt extranya que ni nosaltres mateixos sabem d'ont ha sortit. Va portar-nos-la un minaire que estava de pas i venia de molt lluny. Per cert que era un d'aquests que endevinen ont hi ha or sota terra. Fou una cançó molt ben rebuda per lo extranya, tant el cant com les paraules, d'un sentit fosc que gairebé no s'entén lo que vol dir; però justament per això té un encís inexplicable que sembla que un hom somnii boi despert:

Jo sé un castell a no sé on:
un rei quiet a dintre hi resta,
s'està amagat a un lloc pregon
i no surt mai a la finestra.
Té un munt de coses tot voltant