Pàgina:Epístola als Pisons.djvu/29

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.

— 95 —

molt temps cridant:«—Companys, a mí, ajudeume!»
ningú's pendrà la pena de salvarlo.
Y si algú s'empenyés en darli auxili
tirantli alguna corda perque surti,
«—¿Què sabs tú, li diré, si tal vegada
ho ha fet d'intent, y no vol que se'l salvi?»
y ab tal motiu vos contaré la feta
de la mort del poeta de Sicilia:
volent Empèdocles dels deus la fama
ab gran sanch freda al ardent Etna's tira.
Que tinguen los poetes en bon'hora
dret de matarse quan millor los semble,
que'l que volgués a pesar seu salvarlo
com si'l matés faría igual delicte.
No'us penseu pas qu'es la primera volta
qu'ho ha probat, ni encara que'l salvesseu
no fora may per ço home de judici
ni perdría'l desitx de mort famosa.
No se sab per quin crim tindrà lo càstich
que'l cel li envía de parir més versos;
¿ha profanat les cendres dels seus pares
O la pedra arrencat qu'un llamp senyala?
Lo qu'es cert es qu'es boig, y que s'allunya
a doctes e ignorants que de ses obres
van fugint, com del ós que de sa gavia
los ferros ha romput; més si n'agafa
algun per compte seu, ja no me'l dexa,
l'assessina llegint, com sangonera
que may dexa la pell que té arrapada
fins y a tant que de sanch està sadolla.

 ________