Pàgina:Epístola als Pisons.djvu/28

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.

— 94 —

si prefería son error defendre
a ferho tot de nou, llavors callaba
y no perdía en va més temps, dexantlo
que sol y sens rival, seguís prendantse
de sí meteix y de les seves obres.
Quan es ben just y molt entès lo crítich,
censurarà los versos que son fluxos,
condempnarà los durs, y ratlla negre
ab la ploma al revés als mal compostos
farà tirar, retallarà'ls adornos
que hi son de més, y los passatges foscos
farà aclarir, les expresions ambigües
cambiarà, o farà desaparèxer,
notarà lo que tinga de mudarse
serà un altre Aristarch, també inflexible,
que no dirà com molts:«—¿Tinch d'enfadarlo
al meu amich per una tontería?»
Aquesta tontería ha de costarli
penes molt grans, si d'ell axís te'n burles
portantlo a ser del públích la rialla.
Tal com se fuig del empestat de ronya,
del ictèrich, del boig, o del llunàtich
qu'es víctima del càstich de Diana;
axís fuig lo prudent, tement tocarlo,
del poeta insensat, al que seguexen,
desprevinguts tan sols, o la canalla
que d'ell fan burla y que sovint l'empayten.
Si quan va caminant a la ventura,
a soles recitant sos sublims versos,
cau distret en un pou, o be una fossa,
com aquell cassador que sols se fixa
al merlot que segueix, per més qu'estiga