una sota, plantem dret
pasen, y em torne à aponar.
Y al millor de la faena
que me amaba allaucherant,
sent ruido de patrulla,
amunt sarahuells: sagrat,
habrà aflicció com aquesta!
No té remey, à marchar
à casa, y en tot sosiego
podré alli desocupar:
y nunca caygui en malicía
que aquells ho habien causat.
Men ani ple de agonies
en un posterol tan gran
com quant la lluna té el ple
ò un sedás de aquells mes grans,
fent postures y corbetes
en moltes torbes de cab
en un gran dolor de ventre
y erre que erre apretant
al pañ de la porta falsa,
y com anaba torbat,
à puñades y trompades
quant arribe vach tocar.
Ja se ha asomat ma muller,
y em diu: tú quánt tindràs cab?
No me faltaba atra cosa
que ara vindrem predicant.
Dona, obri. No obriré:
mira per tos fills. Sagrat
y qué li toquen els fills
á que yo puga cagar?
