Pàgina:Gent de casa (1906).djvu/138

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
139
UN POBRE

Es tan pobre axò de captar, y tan aburrit, que si jo no tingués la fantasia de fer científica la meva ocupació, casi be'm donarÍa a la vida dolenta y'm buscaria una oficineta.
 Però, la sanch té voluntat, com lo enteniment, y'm diu: «Fernando, 'l món t'abona per no ser pobre: cèrca'l xavo; y axís com n'hi ha hagut Reyals y de tantes menes, tu seràs don Fernando el que captava...» y cerco'l xavo per que'l cor m'ho diu. ¡Quina moneda més baxa y més ordinària! jo crech que'n fan de falsos per donàrnosels y per que siguem pobres deshauciats. Una nació com l'Espanya que s'entreté ab aquest sistema de dividir la misèria fent passar per tants alambins y menuderíes al diner, sempre tindrà un pobre a la porta. La xavería crida pobrissalla, y'ls duros cridan... es dir que no cridan, se freqüentan ab l'aristocracia, ab les inteligencies monetàries que son les més fermes y les més eximies de totes les qu'han d'ilustrar aquesta edat.
 A l'Habana, en aquell bello país, diguin si n'hi hà de pobres! com que no conexen lo xavo, no hi hà ningú