Pàgina:Gent de casa (1906).djvu/46

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


nyes, ja li dich que no sé de que'm parla. ¡Oh, y'ls baguls, que son com la tropa, tots son iguals! Potser n'hi hà vinticinch a dalt de la vaca, ab llistonets de fusta y'l trage negre de cerimònia.
 — Míri, escólti, si es servit: hi hà una erre y una be, fetes ab clauets daurats.
 — Deu volguer dir: no t'hi encaparris. Sí, senyora, ja'l trobarèm, si hi es; ja'l tinch present. Son dues xifres que van soles: no'n passi ansia, mestressa: arribarà a posada al mateix temps que vostè.
 — ¡Quín home! Que's pensa que no l'he sentit? Veyàm, algú pagarà, si's pert.
 — Ansia, Primoroso! apa, que hi hà una costa que vé de pujada. Quina saragata qu'arma'l cabo! ¿Què tal, Don Cascante, va ben acomodat aquí a la golfa?
 — Mejor que en la gloria.
 — Permèti Deu que'l bagul no surti, que vostè'l pagarà.
 — Es que no n'hi hà de femenines tan curres a les Andalusíes.
 — Sí, las hay, però estan lejos.
 — Y'n corren moltes de xates; les