Pàgina:Gent de casa (1906).djvu/49

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


mocador damunt la taula, s'esbarrían ab un trincar, y rodolan donant toms, que sembla qu'etjegui un vol d'aucellets de plata... Una pila de manetes s'aplanan allí sobre per deturarles, que jo les umplo de petons. ¡Quína alegria! ¡Sota d'aquells dits grassonets la paga de totes les enquimerades, y d'munt la meva ditxa, escampantla y tapahintla ab tants petons que'm cauen de la boca, però que'm pujan de dins del cor!
 — Axís, vicíals més,— diu la Madroneta....— Si cada vegada que t'he anomenat m'haguesses sentit, no te arrendo la ganancia. No m'hi vull quedar tants mesos sola; aquexa casa sembla Andorra. Cap me creu, me fan veure'ls ulls verts.
 — ¿Y en Pere, que no fa bondat?!
 — Es un dimoni serè.!
 — Y en Licos?!
 — Més dolent que'ls altres.!
 — ¿Y en Quim y'l Ton, y... y...'ls altres quatre?!
 — No me'n parlis; no's poden aguantar.!
 —¿Es dir, que tots presentan males notes?