Passada la temporada de portar malalts a Sant Hilari, s'acaban les presses, los compromisos y l'encotxar gent cap a la festa major d'Arbucies. Quan comensan a caure les fulles y'ls dies son més peresosos y més tristos, allavors ja no puja ni baxa'l senyoriu y vaig amunt y avall d'Hostalrich a Arbúcies ab lo cotxe
buyt, que'ns adormim de migranya jo y'ls ca'alls. Ara qu'hi hauria lloch per tots, ara no venen. Ningú'l reclama a n'en Peret, ningú se'n recorda: ja estan servits. Algun dia tot era ell.
L'amo que tinch fa deu anys, ve que's cansa d'apuntar setmanades sense rescabalar cap ganancia, y un dissabte'm crida y'm diu: «¿Comptem, Peret? qu'ara, ab la tartana no més, aniré servint la parròquia.» Passem comptes, y me'n enduch una mosta de pessetes que Deu n'hi do. Han estat ben escarrassades ab crits y fadigues y poch dormir, però quan arribo a casa, a Gracia, y revento'l
