Pàgina:Gent de casa (1906).djvu/88

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


tristesa... Després, la quietut, lo sol post per sempre, les estrelles apagades... ni primavera, ni estiu, ni flayres de flors, ni cants d'aucells; y aquelles veus estimades, mudes, mudes per sempre. Acàs un olvit espès com la foscor de tota una eternitat... ¡Que trista es la mort!
 Tu consideras qu'ella no existeix; per que la veus com a terme de la vida, ab obres dexades als que venen, millors organisacions legades als que'ns succehescan, tiranies desterrades, fatalitats abolides, emancipació progressiva, perpetuació de tot lo gran y noble, sempre en la terra. Aquexa es per tu la mort... y'ls seus beneficis.
 Los Grechs t'han inspirat y l'ascetisme't fa horror.
 Jo penso que la mort es bonica: qu'es lo repòs alcansat després de tanta lluyta, un somni dols acomnyat dels murmuris dels que pregan pels qu'existiren, que'ls acompanyan fins al cel y logran descloure de bat a bat les portes de la beneventuransa.
 ¿T'hi comformas, Peyo?