Pàgina:Hero i Leandre (1915).djvu/51

sa puresa vetllant, del llit fugía
de l'amant Milanión; mes Cipria, airada,
del qui ans no amava tot lo cor li omple.
Creu, doncs, amor : no encenguis l'ira a Cipria. —
Aixís parlà, movent a trasmudança
la pensa de la noia, que el cor vincla
als mots d'amor : callada ella, amb vergonya,
baixa ulls a terra, l'encès rostre amaga,
amb la punta del peu grata la terra,
i el vestit força es clou, modesta, als muscles,
d'entrega això tot nunci, com silenci
ja és promesa de verge a llit disposta,
puix agre-dolça ja l'amor la fibla
i d'Hero verge el cor un dolç foc crema
guaitant la suau bellesa de Leandre;
i, mentre els ulls a terra ella té baixos,
Leandre, foll d'amor, jamai se cansa
d'admirâ el tendre coll de la donzella,
que al fi a Leandre diu, brollant-li el rostre
roja, humida vergonya, eixos mots tendres:
— Hoste, amb ta parla un roc i tot mouríes.
¡Qui t'ensenyà el camí dels mots força-àvols?
Ai de mi! ¿Qui et dugué a ma patria terra?
Mes en va és tot lo dit : ¿com un vagaire
i estrany hoste en amor se'm juntaría?
No ens podríem unir amb justes noces,
que als meus pares no els plau; ni anc que en ma patria
com foraster passavolant t'aturis