Pàgina:Hero i Leandre (1915).djvu/63

en tant que morent sol va trasmuntant-se
i el cel se va enfosquint i l'Hésper brilla.
 Lo jove cautelós al costat d'Hero
se planta al bell instant que nit ombrívola
emprèn son tàcit curs, i, decidint-se,
sorprèn de la donzella els dits de rosa
i sospirs vehements son pit exhala.
Mes ella, com ofesa, el braç retira;
i, al notar ell l'antoix de la innocenta,
més atrevit, atrau-la per la túnica
d'esquisida labor i cap al pòrtic
se l'emmena. Segueix-lo ella astorada,
tot dubtant i greument, i al mig s'atura.
S'atura i amenaça a l'amant cego
amb tals veus, més que altives receloses:
— Estranger, tu bogeges : d'una verge,
infeliç, «¿què pretens? Fes doncs ta via
i deixa'm, per favor... Ai, si mos pares
te veuen! Poden molt! Oi, tu bogeges...
Seduir no t'escau la qui de Venus
sacerdotessa n'és : al desposori
reduir verge oblata és ben difícil. —
 Tals paraules digué, d'ella ben propies.
Joiós ell al sentir-la enquimerada,
prou comprèn que a Cupido va retent-se:
contra el déu quan la dòna més forceja,
infal·lible senyal és de victoria.
Per ço dolç bes, ardit, al coll li estampa,