Pàgina:Hero i Leandre (1915).djvu/68

Tornà el vespre. La fosca s'estenía
tot infundint la sòn, menys a Leandre
solitari en la platja : los ulls fixes
al mar tempestuós, amb febre espera
lo llum d'íntims amors fel testimoni,
lo llum avís de núpcies, ai!, ben tristes.
Havia ja enfosquit. Hero amatenta
lo far reverberà : los raigs s'escampen,
fereixen ja los ulls de l'ardit jove;
lo cremar d'aquell llum lo cor li crema.
De sobte de les ones ronc estrèpit
lo reté espaordit; mes, revifant-se,
amb aquestes paraules s'encoratja:
— Dû és l'amor, l'oceà com ell indòmit,
mes d'aigua no n'hi manca si m'abrusa
l'Amor, amb foc vivíssim, les entranyes.
Cor meu! que ets foc recorda! Llença't, llença't
a l'aigua confiat!... Per què vacil·les?
Del mar ignores que és nascuda Venus,
i els oceans domina i greus angoixes? —
Digué, i amb les dos mans llest se despulla,
se lliga fortament l'altiva testa,
ix corrent a la platja, i es capbuça
cuitant, sempre cuitant al far benèfic:
sol remer, sol pilot, i sol navili.
En tant, de l'alta torre Hero sotjava:
amb son mantell, al traidor vent atenta,
protegeix l'amat llum, afins que a Sestos,