Pàgina:Hero i Leandre (1915).djvu/69

retut per la maror, Leandre arriba,
i se l'emmena vers la sua torre.
Ja l'espòs, amarat, besa a la porta,
ella l'abraça i a son front li regalen
les gotes que del jove el front destil·la.
Sens trigar l'ascendeix a estancia pulcra;
l'eixuga, ungint-lo amb aromosa essencia
que allunya d'ell tota marina flaire.
Lo panteix va cessant. Ella reclina
son espòs, i, amb dolçura atemperant-lo,
tals mots li diu, que el cor de ditxa omplenen:
«Molt ets sofert, espòs, com no cap altre;
molt ets sofert! Prou ja d'aigua i fatiga
i prou d'ingrat farum de marins monstres. —
Tantost hagué parlat, somrient Venus
lo cast tàlem rubleix de murtra i roses.
Nupcies foren sens dances, llit sens himnes:
cap vate allí exalçà lo desposori,
ni agità lo jovent la teia ardenta,
ni famós dançarí pogué exhibir-s'hi,
ni cantà l'himeneu cap pare ο mare.
Un silenci mortal, lo fret, la fosca,
són les joies i honors esponsalicis;
i, com si tràgic fat seguís els nuvis,
com si himnes i gatzara d'ells desdissin,
res mai regositjà les castes núpcies,
ni mai veié l'Aurora el pobre Leandre,
que el tàlem nupcial prou coneixía.