us envía per causa de la jove Briseida. Oh Patrocle, deixeple de Júpiter, fesla venir; dónalsalhi; que se l' emporten; més jo us prench per testimonis devant dels benhaurats inmortals, del humans, devant d' aquet rey intractable... per si jamay se necessita del meu bras per preservar als altres Grechs del afront d'una derrota... Sí; sens dupte que es presa d'una malaltía funesta. No sab guardar recort ni tenir previsió, á fí de que 'ls Argius lluyten ab seguritat en las sevas naus.»
Diu, y Patrocle obeheix al seu company, benvolgut; va fer sortir de la tenda á la bella Briseida y l' entrega perqué se l' emporten; los heralts retornan vers als vaixells del rey de Micenas y la cautiva 'ls segueix á pesar d' ella. Allavors Aquiles, plorant, apartat dels seus companys, s' asseu á solas prop de las espumosas onadas, esguardant al lluny las vagas sombras. Implora en alta veu, estesos los brassos, á sa mare estimada:
¡Oh Tétis! ja que tú m' has criat y que tinch de viure poch temps, Júpiter deuria al menys honrarme; y ab tot, no 'm proporciona la gloria més petita. Lo poderós fill d' Atreo, Agamemnon, m' ha despreciat, y se 'm ha emportat lo premí meu, y 'l té en son poder.»
Aixís parla Aquiles plorant; s' augusta mare 'l sent, sentada al fons del abim, prop de Nereo. De sopte, com forma vaporosa, surt d' entre las onas argentadas de la platja y s' assenta al costat del héroe que plora á llágrima viva; l' acaricia ab la seva má y li dirigeix aquestas paraulas:
«¡Fill meu! ¿á qué vénen los teus plors? ¿per què tens aquest afligiment que 't surt del pit? Parla, esquinsa 'l vel del teu pensament á fí de que 'l coneguem tots dos.»
—Prou que ho sabs, respon sospirant profondament l' impetuós Aquiles. ¿Per qué tinch de tornar á dir lo que tú no ignoras? Anárem á Tébas, ciutat sagrada d' Etion, la devastárem, nos n' emportárem totas sas riquesas. Los fills de la Grecia se las repartiren ab equitat, y esculliren per Atrida la bella Criseida. Molt prompte Crises, sacerdot del deu que dispara lluny los darts, vé á las nostras naus pera rescatar á sa filla. L' anciá porta nombrosos presents; porta en sas mans, al entorn del ceptre d' or, las bandas d' Apolo; fá l' imploració als Grechs y en especial als dos Atridas, capdills dels guerrers. Allavors tots los altres Grechs parlan en favor d' ell; volea honrar al sacerdot, volen aceptar los richs presents. Mes aixó no li plau al fill d' Atreo; cerca ab rudesa al anciá y li dirigeix paraulas violentas. L' anciá irritat, se retira, y Apolo acull los seus vots, perque el seu sacerdot li es benvolgut. Fa volar sobre 'ls Grechs un dart fatal; y d'allavors los guerrers moren en gran nombre; las sagetas del deu fereixan per totas parts lo vast camp dels Argius. Allavors, un adiví que tot ho entent, nos esplica l' augur d' Apolo, y tot seguit, jo 'l primer, demano que 's calme 'l deu. Més l' ira fa trasmudar á Atrida; s' alsa y fa amenassas y son ja complertas. Los grechs dels ulls vius, remetan á son
Pàgina:Iliada (1879).djvu/10
Aquesta pàgina ha estat revisada.
