Pàgina:Iliada (1879).djvu/122

lligats en esclavatje. Aquestas terribles miserias conmouhen la seva ánima, se 'n va revestit de sas armas resplandentas; y obehint no mes que al impuls de la seva ánima, capgira 'l gorn fatal dels Etolis. Aquestos no l' hi feren donatius agradables y nombrosos, perque per salvarse ell es que 'ls habia salvat. Amich, no peuses en fer lo mateix; tente compte que una divinitat no t' hi excite; pitjor encara fora per tú que no socorreguesses los vaixella fins que siguessen presa de las flamas. Acepta'ls presents, segueixnos; y 'ls grechs te farán honors com á una divinitat. Si mes tart te presentas al combat, sense que 'ls donatius oferts t' hi porten, no 't faran pas tants honors, encara que logres allunyar la guerra.»
 Aquiles li contesta en los següents termes:
 «¡Venerable Fénix, segon pare meu! no tinch necessitat d' aquestos honors; estich cert de que aixis coïn m' he vist honrat per la voluntat de Júpiter, ell me protegirá prop de mos vaixells, tant com conserve jo l' alé en mon pit y tant com pugue menejar los genolls.
 «Mes, las paraulas que 't dich déixalas caure en ton esperit: que 'ls teus plors, que la teva aflicció, no pertorben la meva ánima per l' amor d' Agamemnon. Tú no deus estimarlo, si es que tems lo serme odiós á mí que tant te vull. Es natural que dongues inquietut al que á mí m' atormenta. Regna ab mí y pren la meitat del mando. Que aquestos se 'n entornen ab aquest misatje; y tú, quédat aqui á dormir en un llit tou. Al espuntár l' aurora, deliberarém ensemps si 'ns n' anirem vers nostra patria, ó si 'ns quedarem encara aqui.»
 Sense dir res mes, Aquiles, ab la vista, fa una senya á Patroclo perque arregle pera Fénix un llit gran, á fi de que al veureho se donguin pressa á sortir de la tenda. Allavors Ayax, fill de Telamón, als deus semblant, parla en aquestos termes:
 «Diví fill de Laertes, astut Ulisses, anem; no veig pas lo termini dels nostres discursos, y per aquesta via no 'n sortirem. Nostre deber es portar als grechs lo nostre misatje, encara que desfavorable siga, perque seas dubte ells están assentats esperantnos. Aquiles tanca en son seno un cor superbiós y ferotje; home endurit, no té cap mirament per l' amistat de sos companys, d' aquells que, prop dels vaixells, l' honran mes que á cap mortal. ¡Héroe sense misericordia! ¿no aceptem lo rescat del matador d' un germá y fins d' un fill? Sí; 'l matador se queda tranquil entre 'l poble quan ha pagat prou, l' altre reprimeix lo seu cor y 'l seu ressentiment, rebent un rich rescat. Mes los deus han introduhit en ton seno una cólera crudel é implacable, per motiu d' una sola cautiva; per aixó, te'n oferim set de mes hermosas, y per altra part, nombrosos tresors. ¡Cálmat, donchs, y respecta l' hospitalitat! perque som hostes teus, enviats per l' armada entera y desitjem esser estimats y benvolguts de tú mes que de tots los demés grechs.»