Pàgina:Iliada (1879).djvu/14

—Juno, respon lo pare dels deus y dels homes, no esperes pas conèixer totas las mevas resolucions; dificultós te fóra, encara que sias la meva esposa. Lo que no es de rahó que tú sápigas, ningú ho sabrá avans que tú ni entre 'ls deus, ni entre 'ls mortals. Més lo que á mí 'm plau projectar sigilosament, no ho examines, y guárdat de preguntármeu.
—¡Terrible fill de Saturno, respon la venerable Juno dels ulls grossos, quina paraula has dit! ¿T' he preguntat res may? ¿he examinat los teus designis? ¿no 'ls has concebut en llibertat, segons los teus desitjós? Mes avuy temo vivament que Tétis, dels peus argentats, filla del vell de la mar, t' haje seduit. A través dels aires ha vingut á séurer prop teu; t' ha abrassat los genolls; y si no m' enganyo li has confirmat ab una senyal de ton cap la promesa sincera d' honrar á Aquiles y de fer pérdrer, en la flota dels Grechs, nombrosos héroes.
—¡Desgraciada! exclama 'l fill de Saturno, sempre sospitas de mí; no puch escapar de tas miradas; mes no conseguirás altra cosa que allunyarte de mon cor, y será mes amarch lo teu dolor. Si verament tot ha sigut com dius tú, es perqué aixís me plau que siga. Permaneix á ton lloch en silenci y no t' oposes á las ordres mevas. Fóra en vá que tots los deus dél Olimpo acudissen á ton socors, perqué no 't salvarían pas, si demunt teu descarregués mon bras invicte.»
A aquestas paraulas l' augusta Juno 's va estreméixer; s' assenta muda de por, y 'l seu cor altiu cedeix. Los deus celestials se condolan en lo palau de Júpiter. Per últim Vulcano, l' artesá ilustre, es lo primer en rómprer lo silenci, y busca frases de consol per sa mare estimada.
«Certament, seria una trista cosa, intolerable, que 'ls dos anesseu á enquimerarvos péls humans; y si poseu la confusió entre 'ls deus, nostres convits no tindrán cap atractiu, puig entre nosaltres estará triunfant lo mal. Mes jó aconsello á la mare mia, encara que es prudenta per sí mateixa, que 's mostré amable ab mon pare estimat, per por de que no la renye y que aixó no entristeixe 'ls nostres festius. Perqué, si aixís ho vol lo deu que dispara 'l llamp, nos fará cáurer dels nostres tronos, ja que 'ns aventatja de molt en poder. ¡Oh mare mia! apacígual ab dolsas paraulas y no tardará en tornársens propici».
Dit aixó, Vulcano s' alsa, posa entre las mans de sa mare una copa d' or y li diu:
¡Oh mare mia! per molt que siga ton dolor supórtal ab paciencia; jo 'm temo, tant que t' estimo, que 't veuré maltractada devant meu y no podré, per gran que siga ma aflicció, doanarte socors, perque es perillós fer l' oposició al rey del Olimpo. Un' altra volta ja que vaig alsarme, volguente deféndrer, agafantme pels peus va llansarme fora dels llindars divins: vaig rodolar tot lo dia y al póndrers lo sol caiguí, ab una alé de vida apenas, en Lemnos, ahont los Sintis me reculliren y 'm cuidaren».