dona repós á la seva llansa; la branda sense descans en remolí, y rumía si la tirará contra algun guerrer, ó si 'n ferirá algun de prop, sense tirarla.
Adamas, fill d' Asios, s' adona que aquell está observant als combatents; preveu lo que pensa fer, se tira vers ell ab la pica á la mans y li pega llansada al mitj del escut. Neptú no li permet que s' apodere de la seva vida y li deixa inutilisada la llansa, de la qual la meytat se queda clavada en l' escut, com si s' hi hagués fixat fortament al foch y l' altra meytat cau á térra. Adamas, pera evitar la mort, se refugia entre 'ls seus companys. Mentres recula, Merion salta cap á n' ell y :’l fereix d' una llansada sota 'l llombrigo, regió en la que Marte imposa als miserables mortals la mes crudel ferida. Allí se li enfonza 'l bronzo, y 'l guerrer cau, forcejant inútilment baix lo colp de la llansa; com lo toro que, en la montanya, los bovers han lligat, y l' arrastran á pesar de la seva resistencia. Aixis lo fill d'Asios s' agita, encara que curts moments, puig Merion s' hi acosta y li arrenca del cos lo dart mortal; allavors las tenebras li enterbolan los ulls.
Entretant Helenos, ab la seva grossa espasa de Tracia, pega á Deipiro en lo pols; li obra 'l casco, que fuig ab lo colp, cau en térra y rodola entre 'ls peus dels combatents fins que un dels Grechs l' agafa. ¡L' eterna nit rodeja las parpellas de Deipiro!
Al véureho, un viu dolor s' apodera del valent Menelao; s' avansay brandant la seva llansa, amenassa á Helenos. Lo fill de Priam, prepara 'l seu arch encorvat: los dos disparan al mateix temps, l' un la fletxa que impeleix la corda del arch, l' altre la llansa punxaguda que ell mateix tira ab ardor. La fletxa d' Helenos toca 'l pit del Atrida, mes rebot demunt la corassa. Aixis com en una era las favas negrencas y 'ls sigrons saltan fora del ample cedás, al impuls d' una brisa sonora y per l' esfors del aventador: aixis mateix, rebutjada per la corassa del ilustre Menelao, la fletxa amarga 's desvia y fuig lluny. Al mateix temps l' Atrida fereix ab la seva llansa la má que aguanta encara l' arch esplendent; lo bronzo travessa las carns y's clava en l' arch. Helenos pera evitar la mort, se refugia entre sos companys, portant la má caiguda arrastrant la llarga pica. Lo magnánim Agenor li arrenca la llansa, y ab la fona de llana que porta un escuder li envena la má ferida.
Allavors Pisandro se dirigeix contra 'l vencedor. ¡Lo destí crudel y la Parca l' arrastran per esser mort per tú, oh ilustre Menelao, en lo mes fort d' aquest terrible combat! Los dos héroes caminan l' un contra l' altre y 'ls dos s' envesteixen. La llansa del fill d' Atreo se desvia y no toca á Pisandro; aquest alcansa á tocar l' escut del seu contrari sense lograr traspassarlo; las fortas planxas presentan ferma resistencia y 'l dart se trenca prop de la punta; no obstant, ell s'
Pàgina:Iliada (1879).djvu/176
Aquesta pàgina ha estat revisada.
